dijous, 12 de setembre de 2013

Un record de les colònies a Mas Collell

Natura, música, riure, convivència, nens... Va ser un dia tan divertit i van passar tantes coses que no sé ni per on començar, però suposo que ho faré pel principi.
Bé, em vaig llevar a les set del matí i vaig agafar la motxilla, que era tant o més gran que jo. Un cop a l'estació ens van fer esperar dues hores llargues; es veu que s'havien confós d'autobús o jo què sé què. Després de més d'una hora i mitja de viatge cap a Vic, poc em va faltar per vomitar a sobre del pobre Sebas. Sempre m'he marejat a les excursions de primària, però pensava que ja ho havia superat. Doncs no, ni de bon tros.

Així doncs, l'autobús ens deixà enmig d'un caminet entre prats d'herbes altes que s'ondulaven amb la brisa, i unes muntanyes, allà, al fons, que se'ls miraven, altes i elegants. Al veure aquelles delicioses vistes se'm va passar el mareig de cop.
Després, el Joan (petit) i jo ens vam allunyar del grup, resseguint a tota llet el camí. En vàries ocasions, per cert, vam veure “¡nubes volantes!”.
Passada una estona se'ns acostà una furgoneta. Era l'altre Joan, el professor. Ens va veure i tragué el cap per la finestra, somrient. Amb la música country a tota llet ens saludà i continuà el camí, sempre amb una barba mal cuidada i aquell somriure tan alegre i juganer.

Ja vam arribar a "El Collell", la nostra casa de convivències: una masia antiga i rosegada pel temps, feta de pedra. Per començar, vaig ajudar al Joan a treure tots els instruments (teclats, bateries, tambors ...) de la seva súper furgo. Després vam anar a veure els dormitoris, que es basaven en un pila de lliteres mal col·locades i matalassos descolorits. La gent al·lucinava amb la qualitat de les habitacions. Ens van deixar una hora per col·locar els llençols, esmorzar i descansar. Jo vaig anar a jugar a futbol amb una colla de nens. Després d'això els Tretze Veus ja vam anar a cantar i assajar cançons en una mena de graner, fins que va arribar l'hora de dinar. Els profes dinaren junts amb un mantell a la gespa, i nosaltres ho vam fer abaix, rere aquell mur de pedra. Després d'això, la tarda va passar volant entre més cançons i riures. Sobretot em va agradar, i s'ha de dir, quan el Joan no deixava agafar ni galetes i xocolata per berenar sense dir un rodolí, o quan ens vam dedicar a cantar els “Agarrotín” amb el Pere.

Quan ja es feia fosc, el Joan, que en sap molt de tradicions i balls, ens va fer ballar una dansa tradicional israelita. Jo (que, per cert, anava amb un jersei seu: m'havia deixat la jaqueta en un penjador baix) estava rodejat de nens innocents i riallers que em donaven la maneta per ballar mentre el Joan tocava amb gran habilitat aquella curiosa melodia. Eren tan graciosos, tots...!
I per acabar el que quedava de dia, nosaltres, els més grans, vàrem organitzar quan ja era fosc negra nit el que en deien el joc de la democràcia. Consistia en passar unes proves determinades per aconseguir objectes, objectes necessaris per altres objectes, que alhora necessitaves per fer més coses. El meu grupet (l'Ari, la Valèria, el Joan i jo) ens encarregàvem de donar la hipoteca de l'instrument. Estàvem amagats al bell mig de l'herba amb les llanternes, esperant que un grapat de nens vinguessin a trobar-nos. La nostra prova, doncs, consistia en fer donar voltes als nanos durant un minut i mig i després fer-los córrer fins a un arbre. Més d'un gairebé es matà. I quan vam acabar de jugar, encara va continuar l'enrenou. Devien ser les dotze quan els Tretze Veus vam anar a cantar cançons als més menuts perquè s'adormissin. Tot seguit, vam agafar el sac de dormir, l'Uno i vàrem anar cap al graner. Mentre rèiem, jugàvem fent trampes i endrapàvem pastís, jo vaig ser el primer en tornar als dormitoris, descalç i mort de fred. Pensava que tothom ja estaria dormint, però no fou així. Uns estaven jugant a la brisca, i uns altres es dedicaven a fer dibuixos a la cama d'una noia. Mare de Déu. No donava crèdit del que veia. Però la festa començà quan, misteriosament, vam trobar un pot de quètxup ple. Ja es pot imaginar el que va passar: vàters empastifats, un terra que se t'enganxava a la planta dels peus i una olor repugnant. Discretament, al cap d'una llarga estona, cadascú se n'anà a dormir.

Com ja dic, vam anar a dormir ben tard, passades les tres de la matinada, però, per acabar-ho d'adobar, al dia següent el Joan ens va despertar tocant el seu sac de gemecs a dos quarts de vuit del matí. Tothom li demanava que callés, però jo no parava de riure. Collons, quina manera de llevar-se! Li vaig demanar poder tocar aquell sac de gemecs, i em vaig adonar llavors de que és realment difícil. Es necessita una força enorme als pulmons. El que sí vaig poder tocar fou una mena de flauta travessera, que funciona com una de dolça, normal i corrent. Havent acabat, vaig sortir a fora, descalç i amb pijama a jugar a futbol amb la colla de nens del passat dia.
Tot seguit, vam anar a esmorzar, cridant i fent merder, com en totes les passades ocasions.

I per acabar les colònies, després de dinar vam combinar el grup instrumental amb el vocal. Interpretant "Bon Dia", dels Pets, vàrem dir adéu a aquest cap de setmana: vam recollir tot que hi havia a les habitacions i vam anar refent el bell camí per on vam venir.

PD: 

Sixte



Publica un comentari a l'entrada