Crònica de Sent Pèr de Lèren

Sent Pèr de Lerèn

Eren les sis de la matinada d’un dijous setze d’abril. Encara era fosc i feia fred, però tots vam haver de posar-nos a arrossegar maletes cap a l’estació de tren perquè estàvem a punt de començar el nostre viatge. Allà van anar-se reunint mares, pares, professors i el conductor (l’Antonio), i, després de xerrar i de deixar instruments i equipatges dins l’estómac de l’autocar, vam poder entrar-hi. Ens dirigíem cap a Sent Pèr de Lerèn, terra occitana. 

Poca cosa es pot comentar de les següents deu hores de trajecte. Molts es limitaven a parlar, escoltar música o estar-se amb el mòbil. Si algú es posava a roncar, se li prenien fotos. N’hi va haver un que espantava els petits parlant de formigues i dimensions, i d’altres que tenien un cub de Rubik. I de tant en tant, l’Alba i la Fina ens feien teràpies espirituals pel micròfon. Així que el temps, en general, no se’ns va fer gaire pesat.

Però per fi, quan eren dos quarts de sis de la tarda, vam arribar al poble. Vam descarregar, i tot seguit vam caminar cap a lo Primtemps de l’Arribèra, que era una mena de carpa gran on vam poder deixar les maletes i fer amistats amb veïns. Els voltants eren prats grans i verds, carrers amples i casetes de camp: maco; molt maco, tot.

El Joan, (qui ho hagués dit mai!), parlava un occità magnífic i, per tant, va dirigir-se a aquells que ens van rebre, tot fent-nos de traductor; i si no, els més afortunats se les arreglaven amb el francès. Els demés, esperàvem novetats o ens miràvem el pastís de poma que, amb tot el seu bon cor i bona fe, ens havien preparat i cremat una miqueta.

Va anar arribant més gent amb qui vam poder familiaritzar-nos. Cadascú trobava el seu company d’acollida, i, cal no oblidar-se’n, un senyoret que es deia Lucas va aparèixer. Era difícil de descriure: rialler, tocadet de l’ala, simpàtic, sortit i molt amigable. Va aconseguir mantenir l’atenció i el riure de mitja Blai Net, i per això m’ha costat no recordar un personatge així!

Ara teníem una estoneta lliure per dedicar-nos als jocs tradicionals que hi havia per allà. Però, abans que res, ens vam fixar en un home gran que estava col·locant tot d’invents i joguines de fusta a les taules del darrere: Daniel Descomps, es deia. Ens hi vam apropar, i, embadalits, vam veure centenars de joguines fetes amb les mans, de branquillons, fil, escorça, bambú i poca cosa més; sens dubte, per fer-ho havia calgut moltíssim talent, paciència, imaginació i enginy. 

Per exemple, hi havia uns martelles de fusta units a una roda i col·locats de tal manera que, en fer-la girar, aquests picaven; hi havia un rifle de bambú; un drac amb rodes que movia les ales quan el feies avançar; un mico que feia picar platets de fusta quan en feies moure les rodes; una figureta humana amb un aglà com a barret; i mil coses més.

L’home ens va estar parlant de tot plegat amb un castellà afrancesat. Deia que tot ho havia fet ell, molt pacientment, amb només el que trobava pel bosc. I per si algú no el recorda, diguem que es tractava d’un senyor respectable, molt bona persona i, sobretot, intel·ligent. Ens va fer gràcia el següent:

—¿No os recuerdo a nadie? —Va dir, referint-se al Quixot. —Tal vez me falte pelo en la cabeza, ¡pero al menos en el libro no se mencionaba nada de eso!

L’exposició va estar-s’hi la resta de dies, pràcticament, i durant un d’aquests jo vaig tenir el goig de parlar amb en Daniel sobre tot plegat. Molt convençut, va explicar-me que només feia servir coses de bosc (tronquets, arrels, glans, escorça o bambú), i, com a eines, les mans i altres que obtenia a partir de clips o fulles de ganivet. Segons ell, era aquesta la veritable gràcia del que feia: pensar tranquil·lament quina joguina faria, trobar el que li calgués buscant d’entre els arbres, fer-ho amb tota la il·lusió del món i, mentrestant, gaudir-hi. Ell volia burlar el món de publicitat on estem tots ficats per mostrar-nos un camí més senzill, i demostrar així que tothom és capaç de ser feliç sense pagar tant i tant. A mi, això em va commoure força. Oi que és increïble?

El temps a la carpa (i és que no sé ben bé com dir-li) va anar passant, i, seguidament, tots vam sortir a fora per posar-nos a tocar i cantar la nostra memorable cançó: Los caulets a l’oli. D’aquesta manera, vam poder començar a conèixer el tipus de música d’allà, l’idioma i la instrumentària occitana, força diferent a la nostra: per un costat, el tamborí de cordes; per l’altre, una flauteta amb dos únics forats i una desena de sons.

I un temps després, els occitans, que s’esforçaven a difondre les seves maneres de fer, van continuar mostrant-nos instruments seus. Em recordo de l’habitació on tots vam seure a terra i on, un noi, va treure una viola de roda i ens en va explicar el funcionament i la història i ens va fer cantar. 

En una altra ocasió, durant una tarda plujosa, vam separar-nos en grups i ens vam dedicar a visitar una sèrie de paradetes en què hi havia un home a punt per ensenyar-nos instruments ben típics. Puc recordar-ne tres. El primer va ser un senyor molt simpàtic, gruixut i baixet, que va explicar-nos que la gent de temps enrere, ja que tenia molt poc recursos, estava acostumada a agafar qualsevol objecte quotidià i, amb aquest, fer música. Era suficient un pot de ceràmica foradat amb un pal untat de cera d’abelles, pèl de cua de cavall o canyes de bambú.

El segon home vestia una boina i ulleres. Fent-se entendre en francès o occità, va dir-nos que ell era un dels últims fabricants d’instruments tan emblemàtics com el tamborí de cordes o les flautes de què abans us he parlat, les de dos forats. I que per això, “sempre anava amb compte quan viatjava amb el cotxe”. Que havia tingut alumnes, però que, donada la severa dificultat de la tasca, tots es rendien: per exemple, fer i perfeccionar el bisell d’una flauta li costava un dia sencer. Després va mostrar-nos un tamborí antiquíssim, realment rossegat pel temps, i tot seguit ens va explicar amb molt de detall com es construïen.

Per últim, ens vam trobar amb un home divertit. Ens va tocar vàries coses, però va focalitzar-se en l’alboka, que era una mena de banya buida amb uns forats petits i uns agafadors. A més, va valer-se del que es coneix com “respiració circular”, que a tothom ens va deixar al·lucinant: era capaç de respirar sense deixar de bufar. I tots ho intentàvem, i tots fracassàvem. I al final, va intentar que balléssim amb més cançons.

Amb tot això vam poder conèixer un munt d’instruments mai vistos fins ara, però encara ens quedaven més occitanades amb què trobar-nos:

Als voltants de la carpa, hi havia bambús gruixuts clavats entre els arbres i a terra, i dues plataformes al costat. Era una mena de zona d’entrenament de xanques. Xanques! Us en recordeu? Són aquells pals de metre i mig de llarg que lligaven a les nostres cames i amb els quals havíem de poder caminar. Molts de nosaltres ho vam provar, no sé quin dia, i vam intentar avançar aferrats als bambús a què m’he referit. Tremolàvem com fulles i anàvem molt lents, però va ser divertit.

Per contra, “los chancaires” professionals hi podien caminar com si fos l’extensió de les seves cames, i fins i tot hi ballaven, com si res! Per cert, la tradició és antiga, i té origen en la necessitat de vigilar els ramats des d’un punt elevat, força anys enrere.

Què més, què més. En quant als moments de més lleure, els de no treballar amb la música ni atendre a cap taller, ens dedicàvem a diverses coses. Per exemple, vam anar a veure un espectacle teatral a un escenari força gran, on més tard se celebrarien un munt de balls i, per suposat, el nostre concert. Vam deixar les motxilles a l’entrada i vam seure en una de les moltíssimes cadires que hi havia col·locades en fila. Tot el voltant i el darrere era ple de manualitats i dibuixos, i fins i tot hi havia una maqueta del poble.

L’obra la van fer molt bé, i hi van incloure moments purament musicals. Però com que la van fer en occità, amb prou feines la vam poder seguir. És el meu cas. I va passar el mateix amb unes pel·lícules que vam anar a veure a un racó d’aquest escenari, on se’ns narrava la història d’un home que era esclafat per un tractor. Després, en la mateixa pantalla, vam escoltar diàlegs i preguntes que es feien a gent de la zona durant més d’una hora, potser. Una hora d’escoltar i escoltar occità i francès!

El menjar. Assistíem a les taules de la carpa tres cops al dia, segons els àpats, i allà anàvem demanant els plats amb els tiquets que l’Alba i la Fina ens donaven. En general, tot era bastant diferent del que havíem menjat mai i, per tant, hi va haver més cares de fàstic que una altra cosa, perquè suposo que no hi estàvem prou acostumats. Però a mi em va semblar tot molt bo, vaja!

Primer de tot, si no havies menjat ja a la casa acollidora, oferien l’esmorzar. Tenies llibertat d’agafar el que més t’agradés. Hi havia croissants, mantega, napolitanes, fruites plenes de terra i cinc tipus de melmelades ben estranyes, que era el que més em va impactar. Per exemple, em sembla que n’hi havia una de rave, i una altra d’una cosa semblant. Fossin el que fossin, totes estaven boníssimes. Per beure també tenien suc de kiwi (amb una etiqueta precària on sortia un senyor kiwi amb una boina), i, de veritat, tenia gust a glòria.

Cap el migdia tornàvem a dinar. No recordo tot el que ens van donar, però puc esmentar arròs, llenties, patates amb un bistec una mica dur, embotit estrany, estofat de pastanaga i vedella, mongeta tendra, col trinxada (o... fideus, o vés a saber) untada de maonesa, i més coses. Això últim, per cert, m’ho van tirar per la cara. I no ens oblidem pas dels cors d’ànec, que havien de convertir-se en l’emblema del nostre viatge de colònies!

Havent dinat, passàvem a les postres, que tampoc podien menysprear-se. Hi havia pomes i kiwis, sobretot. El pastisset de poma que un dia van donar era deliciós, i tant m’ho va semblar que, en vista que molta gent se’l deixava, me’n vaig menjar tres. I encara més persones se’l deixaven, i jo, pobre de mi, me’ls mirava amb el cor que se’m feia petit. Estava massa tip, però vaig agafar els kleenex que tenia a la butxaca i vinga a embolicar pastissets! I vinga a guardar-los! Després, per la tarda, vaig ser molt feliç.

Els sopars, si fa no fa, eren de la mateixa mena i més o menys ens donaven el mateix. Se’ns feia incòmode, però, que ja haguéssim d’estar menjant vora quarts de vuit. En acabat, sempre anàvem a l’escenari perquè es posaven a fer música tradicional i balls que duraven fins ben entrada la matinada. En aquests, tothom podia posar-se a cantar o ballar; i si no, seies i xerraves amb el del costat. Es tractava d’espectacles la mar d’alegres, amb llums a mode de discoteca i tot, i en els quals havíem de fer la gresca final del dia per, més tard, anar-nos-en cap a caseta i dormir.

Bàsicament, el nostre dia a dia més quotidià era aquest, si bé no faig referència a les llars de cadascú perquè totes eren diferents. Això sí, la majoria coincidim que van ser molt amables i que ens van cuidar molt bé.

Però estàvem a Occitània no només per conèixer instruments i tastar-ne el menjar, ni per anar a veure cap obra de teatre o veure exposicions de joguines, sinó per acomplir el nostre deure i aportar el nostre espectacle, Alix, al conjunt musical de la zona. Per això, vàries vegades vam anar-nos-en a una sala gran, buida, on vam poder posar-nos a practicar de valent.

Un temps després, el gran moment. Era una tarda que els organitzadors havien passat preparant tot el batibull de cadires, micròfons i cables i instruments de percussió de dalt l’escenari, i en què van haver d’arreglar mil cops les discordances i errors de so que els altaveus i el teclat tenien. I nosaltres, que érem a baix, esperàvem. Però a poc a poc la sala s’anà omplint i al final tots vam poder pujar per tocar, encapçalats per l’Eliseu. Va ser mitja hora d’una música que havíem estat practicant tot el curs. Per suposat, Tretze Veus també hi va tenir un paper important, i tot i mancar-nos algunes cançons del repertori, vam fer molt bona feina.

Després de l’Alix, els aplaudiments i felicitacions ens van rebre amb entusiasme. Déu n’hi do, com va quedar tot!

I ara ja queda poca cosa per explicar. El dia després de tocar, em sembla, encara vam agafar l’autocar i anar a voltar pels pobles del voltant, perquè estant fora de Catalunya valia la pena fer una mica de turisme. Vam aparcar i ens vam posar a caminar. Vam passar per camins amples i tot envoltats d’arbres enormes, de prats verdíssims, de flors i de silenci. Passàvem per davant de cases de camp, i fins i tot vam creuar un riu per un pont de ferro. Ni que fos per sortir la carpa de sempre, l’excursió va estar bé.

I després vam seure a terra una estona, aixecant-nos a corre-cuita si venien bicicletes. Tots els professors van parlar-nos del concert i com havia anat, i durant una d’aquestes estonetes sentimentals vam aplaudir plegats.

Vam tornar a l’autocar. Ara ens dirigíem cap a Salies-de-Béarn, un dels pobles més importants d’aquesta part de la Gascunya. I un cop allà, encara que se’ns posés a ploure, vam anar a veure la glorieta de la plaça, dins la qual vam cantar una estona per divertir-nos. Però no hi podíem estar per sempre, allà!, de manera que vam anar sortint quan queien menys gotes. Recordo la resta del poble. Tot eren carrers i carrers de pedra des d’on s’erigien cases antigues, i no hi havia ni una ànima, tret de a les botigues. I sort de les botigues!, perquè d’allà tothom va comprar la pila de records i menjars que la demanda familiar ens reclama, incloent aquella oficina de turisme plena de barrets, melmelades i sals.

No ho he dit, però la sal és ben típica de Béarn. Diuen que la qualitat que té és insuperable, i per això també ha guanyat molt de renom el pernil salat de Béarn (que molts vam comprar). Fins i tot hi ha una llegenda que hi fa referència:

"El senglar perseguit es va refugiar en un pantà fangós, on va ser ferit pels caçadors. Llavors, va arrencar a fugir i va anar a morir a un lloc retirat. Els caçadors van seguir el seu rastre i van trobar el seu cos cobert de cristalls de sal, produïts per la evaporació de l'aigua del fangar. Aquest descobriment va donar origen a la ciutat de Salies".

És curiós, però allà, a la plaça, el senglar de la història tenia una mena de monument sota una vitrina, i al costat hi havia un àudio que explicava tot això.

Doncs bé, vam dividir-nos en grupets i vam seguir veient poble, plogués o no plogués. Cadascú va fer una bona compra, i al final ens vam reunir tots al punt de sortida. Malgrat tot, jo m’havia quedat amb les ganes de fer que Tretze Veus cantés dins d’una botiga i fer així que ens rebaixessin els preus, però molt em temo que no ho vam fer!

...i fins aquí van arribar les nostres aventures occitanes. Com heu vist, no he seguit cap ordre cronològic en escriure, perquè hauria estat malaltís. M’he limitat a classificar i reunir tots els fets i agrupar-los perquè s’entenguessin millor. Aleshores, enteneu que això de Béarn no va ser l’últim que vam fer, si bé encara quedava bastant per marxar. Però, al final, vam marxar. Vam agafar maletes i coses, vam dir adéu a la casa que ens havia acollit i, finalment, també vam acomiadar-nos de Sent Pèr i de les grans vacances que havíem viscut. Ara ens esperaven deu hores més de trajecte! I quan vam arribar als carrers de Sant Boi, per cert, vam saludar l’Aïda González, que ens va veure des del carrer.

Dit això, dono per conclòs el meu relat. Ja érem de nou a casa, a punt per, el dia següent, anar-nos-en a fer exàmens. Però... aleshores, ens va agradar, el viatge? Repetiríem? Doncs sí! Parlant en veu de professors i alumnes músics, pot dir-se que tot va anar molt bé i que vam gaudir molt. Que va ser divertit conèixer tanta gent nova, un idioma tan peculiar i una música tan identitària. Que haver invertit tantes hores de pràctica a l’escola per iniciar l’Alix vers la gent de Sent Pèr, va ser tot un honor.

El perquè d’aquest escrit:

Poques setmanes després d’haver fet el viatge, a mi se’m va passar pel cap fer aquesta mena de crònica, tal i com alguna vegada ja havia fet. Li ho vaig dir al Joan, i ell, entusiasmat, em va dir que sens dubte seria un gran detall. M’hi vaig comprometre. Però tanmateix, l’institut em privava del temps i la tranquil·litat que jo hagués volgut per dedicar-m’hi, i per tant no ha estat fins ara a l’estiu que m’hi he vist en cor.

No hi ha cap únic i exclusiu motiu pel qual hagi redactat tot això. Suposo que m’agrada escriure, i, aprofitant-ho, he volgut recrear el nostre viatge perquè a ningú se li oblidi mai (primer) i perquè, qui no va assistir-hi, pugui saber exactament què vam fer i com va anar (segon).

I per això espero que us hagi agradat llegir-ho, de veritat. Les fotografies que tots tenim ens ensenyen les formes i els colors del que vam veure, però no hi ha res com tenir la història del que va succeir realment.

Sixte Oriol Llenas Segura, 2015.